Un dia va decidir aparcar els llibres de dret per la muntanya i la seva vida fa fer un tomb. “Vaig deixar la carrera per anar a viure al Pirineu”. La Bárbara Torrico (Santa Coloma de Gramenet, 1985) és una de les poques dones en tot l’estat que es dediquen a l’arboricultura, una ciència enfocada a la cura dels arbres en el sentit més ampli. En realitat, quedar-se amb això és reduir a la mínima expressió – i injustament – una disciplina que comprèn altres camps d’actuació, com ara la poda, la selecció d’espècies, l’avaluació de riscos o la planificació de plantacions i que té l’ecologisme com a valor intrínsec.

“M’hi vaig estar un temps – explica la Bárbara – i allà, al Pirineu, vaig introduir-me en l’ofici. Em van ensenyar a grimpar als arbres, a fer anar la motoserra, a realitzar bioconstruccions amb la fusta… Com que m’agradava vaig pensar que m’havia de formar”. Per estrany que pugui semblar, ho va fer al CIFO de l’avinguda Ramon Berenguer IV: primer va fer un curs d’Aprofitaments forestals i després un altre d’Arboricultura. “El CIFO passa desapercebut, perquè l’arboricultura és un món molt específic, però gran part de les persones que s’hi dediquen s’han format en aquest centre”, comenta. De fet, durant anys va ser l’únic que oferia aquest tipus de formació.

Després d’un temps com a arboricultora per a una empresa, va decidir llençar-se a la piscina del treball autònom. Era 2019 quan es va apropar al Servei de Foment Empresarial de Grameimpuls, on va demanar assessorament per muntar el seu propi projecte. L’arboricultura l’havia atrapat. “Volia fer alguna cosa per mi sola”, diu. El va tirar endavant i se’n va tornar a la muntanya.

PROFESSIÓ MASCULINITZADA

Des de 2014, la Bárbara es guanya la vida amb una professió molt masculinitzada. De fet, quan hi va començar eren 5 o 6. “Darrerament ha anat creixent i ara serem una vintena”, diu. Admet que mai ha tingut problemes pel fet de ser dona en un món preferentment d’homes, però sí ha sentit aquesta mena de pressió de mostrar doblement la vàlua. “Com que som poques dones, sembla que hem de demostrar contínuament que ho valem, però a la pràctica no he tingut mai cap impediment”, hi afegeix.

En els últims anys, aquesta ciència ha agafat embranzida i, segons ella, cada vegada hi ha més persones que s’hi interessen. “La professió s’ha visibilitzat. Combina el coneixement dels arbres amb la grimpada i això està molt relacionat amb un esport en auge: l’escalada”, explica. Però s’ha de saber gestionar el risc. És un dels hàndicaps. “Treballem en alçada i amb una motoserra. El nostre ofici et posa davant de la por constantment”, recorda.

Conscient que la grimpada té data de caducitat – “per una qüestió d’edat” –, encara el futur professional explorant altres vessants, com la part més tècnica de la professió i la docència en escoles agràries. “L’arboricultura és un camp molt ampli en què no pares d’aprendre. Molt engrescador i exigent”, afirma. I això és el que més li agrada d’un ofici com el seu, d’altura.